anomalías habituales

How cool is that baby! Va deixar anar Michael Abene després d’adonar-se de la presència d’un nen de ni tan sols un calendari d’edat. Evidentment la criatura no anava sola; restava recolzada als braços protectors de la seva mare i de la melodia que com si de les sirenes es tractés, sonava virtuós procedent d’una banda d’unes vint figures, imnotitzant als privilegiats que van embarcar-se en aquell viatge de destí incert. Aquelles figures, no siluetes reflectides davant la llum, sino centres amb llum pròpia, capaços d’il·luminar i guiar a qualsevol embarcació que desvariés sense rumb a quilòmetres de distància, només necessitàven d’una nota inicial per emportar-se les ànimes que els envoltàven. L’elogi d’allò inexplicable, en diria, o l’excepció de la virtud.

Inspirats per la música que ahir va omplir tots els racons d’aquell vaixell durant més de dues hores i mitja. Si! Gairebé tres hores de qualitat musical d’ordre superior, referències místiques a l’amic Brown, que més que anar-se’n, semblava que hi fos més que mai, o de tambalejos propis de l’altre peça, un que sabia quan una noia valia la pena fregant-li el canell, un tal Ray Charles que va semblar ressucitar al Palau de la Música, tots els privilegiats que ahir vam pagar el que podia semblar una bajanada ens en vam anar pensant que haviem pres el pèl als que ens van vendre les entrades, que si alguna cosa com allò s’hagués conegut a priori, difícilment ens hauriem pogut permetre de pagar-les! Però precisament això de bo té la música, que tot i ser matemàtica no és ciència exacte, i per què allò d’ahir passi de nou t’has de conjurar als astres, a Zeus Al·là i els Déus Pigmeus. Jo només puc dir: gràcies Maceo per ser prou intel·ligent per lligar-te a tants fars que alguns veurien ombres possibles, però les llums dels quals tu saps fer que passin a formar-ne una de molt, molt lluminosa.

Aquell nadó no va dir res durant més de dues hores i mitja. I no va dir res perquè no podia parlar, que si hagués pogut expressar el que sentia s’hagués posat a plorar d’alegria, de felicitat per tenir una mare com la seva que, en comptes de deixar-lo a casa amb la cangur adolescent-bisbal-adicta, se’l va endur a gaudir del què per mi i per molts va ser un dels millors concerts que recordem. “Quina sort! -devia pensar-, d’aquesta no me n’oblido…” Tanta pau corria per dins seu, tanta seguretat del lloc on es trobava, tant segur d’entendre-ho tot, tant o més que quan creixia dins el ventre de la seva mare; aquell nadó ahir creixia alhora que un mite ho feia dins meu: el mite d’aquells que tenen la virtud per aplegar-se i parlar-te un idioma que no sap què són les fronteres, un llenguatge que l’únic que fa és entrar dins teu, agafar-te, treure’t a ballar i no deixar-te ja mai més escapar.